ELS PARTITS PROFESSIONALS ELECTORALS

A mitjan segle XX, els partits obrers, van anar perdent algunes de les seves característiques distintives, com l'alta participació de la base en la vida del partit, la contínua obra d'educació intel·lectual i moral de les masses, la precisió  en el programa polític i la apel·lació a la transformació de la societat. Per contra, es accentuar la seva orientació electoral i en conseqüència l'ús d'un esforç cada vegada més gran per augmentar la seva influència més enllà de la pròpia base tradicional i la importància creixent i exclusiva de l'activitat parlamentària.

Les raons que van provocar aquesta tendència van ser d'ordre social i polític. En els principals països europeus, després d'un període de ràpid i desordenat desenvolupament econòmic posterior a la Segona Guerra Mundial, es va assistir a un progressiu ajust social que va aconseguir un mínim de seguretat social i econòmica per a amplis sectors de la població amb la conseqüent disminució de la perceptibilitat de les diferències de classe. Es va passar d'un període de mobilització social a un període de relativa estabilització de les relacions socials i, com a conseqüència, es va produir una caiguda de la participació política de les masses.

A més, més o menys en el mateix període, els partits obrers van ser reconeguts arreu com legítims competidors en la contesa electoral —especialment aquells que havien abandonat completament tota referència a una transformació radical de la societat— i, per tant, com possibles detentors del poder polític. Llavors, la possibilitat d'administrar el poder polític, a més de l'estabilització de la situació social amb la caiguda de la participació política de les masses, va comportar per a aquests partits la necessitat d'atenuar els requeriments de les classes populars per afavorir una imatge de si que trobés una bona recepció en diferents sectors de la societat. Per això aquests partits van deixar d'esmentar els interessos de la classe obrera per fer referència a l'interès «nacional» o «social» comú a totes les classes.

Tot això va tenir conseqüències en les seves estructures organitzatives. Ja no van necessitar la participació de les bases més enllà del simple fet de votar a les eleccions, de la mateixa manera que resultava supèrflua l'educació moral i política de les masses; per contra, es va fer més important desenvolupar el professionalisme polític de els càrrecs del partit, «fitxar experts» per ser capaços d'enfrontar-se a una activitat política cada vegada més complexa i recórrer als «notables» per augmentar les pròpies possibilitats electorals.

Cap a finals del segle XX es va produir, doncs, un procés d'homogeneïtzació entre els partits obrers de quadres i els partits electorals de masses tendents a convertir-se en la seva totalitat en partits integrats per tècnics i buròcrates, en partits que ofereixen tota mena de «serveis» als electors per enxampar tots els vots possibles i que en realitat treballen en funció dels interessos dels notables moderns: la gran banca i les empreses multinacionals.