dilluns, 31 de desembre del 2012

L'ESTAT A L'ANTIGUITAT: L'IMPERI


La primera institució política amb un domini territorial que anava mes enllà de l’àmbit local, l’imperi, es pot considerar que va aparèixer fa uns 4.500 anys a Egipte.

L’imperi egipci tenia unes característiques que comparteixen en major o menor grau altres imperis de l’antiguitat:
  • El poder estava concentrat en mans del monarca, màxima autoritat política, religiosa i militar.
  • L’estat es trobava immers en un procés de permanent expansió territorial, gràcies a les conquestes militars i els pactes, però al mateix temps patia l’assetjament d'altres regnes, fet que afavoria la seva disgregació.
  • L’estat era multiètnic i multicultural i multirreligiós.
  • L’administració de l’estat corria a càrrec d'un cos burocràtic escollit personalment pel monarca.

Tot i que no es pot generalitzar al conèixer l’antic Egipte diferents etapes i abastar la seva història milers d'anys, podem dir que en els períodes més representatius, el monarca, el faraó, era la màxima autoritat política, però que a diferència dels reis de les terres mesopotàmiques no era també el màxim sacerdot, sinó que es considerava directament deu.

El faraó era el propietari de totes les terres, també a diferència dels estats de Mesopotàmia on el ciutadans tenien accés a la propietat, i monopolitzava tota l’activitat comercial.

Durant alguns períodes el governadors de regions i la casta sacerdotal van fer trontollar el poder absolut del faraó, també afeblit sovint pels conflictes ocasionats pel enfrontaments amb altres pobles.

Altres imperis importants de l’antiguitat van ser el persa, el macedoni i el romà.

L’imperi romà tenia característiques pròpies que s'afegien a les dels anteriors:
  • La fixació de la llei, el dret romà, mitjançant una recopilació sistemàtica i permanent.
  • El concepte de ciutadania que permetia que qualsevol persona pogués aspirar als càrrecs més alts segons els seus mèrits i al marge del seu lloc de naixement.



diumenge, 30 de desembre del 2012

L'ESTAT A L'ANTIGUITAT: LES CIUTATS-ESTAT


Fa uns 5.000 anys, després de la societat de prefectura, a Mesopotàmia (sumeris, hittites, assiris, caldeus, perses…) Fenícia i Egipte va néixer l'Estat com a institució política, concretat en una ciutat fortificada de milers d'habitants amb un monarca al capdavant que generalment ostentava el màxim poder polític, militar i religiós, i que disposava d'una administració professional i una força militar permanent amb funcions coercitives i expansionistes.

En aquestes ciutats es produeix una primera divisió en classes socials amb l’aparició d'un estrat de privilegiats que controla i gaudeix dels excedents de l’activitat econòmica.

A Grècia (espartans, atenencs, tebans, corintis...) i a la península itàlica (etruscos, llatins...) també es van constituir ciutats-estat inicialment amb monarques vitalicis, electes o hereditaris, que tenien el suport de Senats i Assembles Populars.

Aquestes ciutats van oscil·lar políticament entre la monarquia, la república aristocràtica i la república democràtica.

Encara que sobiranes, moltes ciutats-estat es van col·ligar. En alguns casos les lligues es van formar pel dret de conquesta, moltes però es van formar voluntàriament mitjançant aliances per a la protecció mútua.

A l'antiguitat, també van existir ciutats-estat a l'Índia i la Xina, i a Centreamèrica, en èpoques més properes, cap al 500 n. e., també els maies van constituir aquesta mena de ciutats.


Durant la Baixa Edat Mitjana, gràcies a un gran desenvolupament del comerç per part de la burgesia, algunes ciutats del centre d’Europa, van arribar a la categoria de veritables ciutats-estat: Venecia, Milán, Bruges, Gant, Lübeck, Rostock, Wismar, Danzig...



dissabte, 29 de desembre del 2012

FORMES PRIMITIVES D’ORGANITZACIÓ POLÍTICA PRE-ESTATAL


Després d'un primer període en que els éssers humans vivien en un grup familiar nòmada —anomenat banda— unit pel parentiu i sense cap jerarquia social més enllà de l’autoritat dels pares sobre els fills, va aparèixer la tribu, un tipus de grup familiar amb un nombre més gran d'integrants dividits en petits llinatges de parentiu i amb uns cap ocasionals de càrrec no hereditari.

En un tercer període, es va formar la societat de prefectura que encara es fonamentava en el parentiu, però amb un cap —més aviat un cacic— que acumulava una autoritat permanent amb poder coercitiu per modificar les relacions igualitàries entre els membres del grup.

divendres, 28 de desembre del 2012

LA SOCIETAT ESTAMENTAL

Societat dividida en estaments, o sigui, en classes socials diferenciades per rígids condicionants jurídics —cosa que comportava una gran desigualtat social i legal entre les persones— i dotades d'esperit corporatiu.

La societat estamental de l’Europa del feudalisme era una societat de tipus aristocràtic on una minoria privilegiada —la noblesa i l'alt clergat— dominava la gran majoria de la població, bé com a governants i grans propietaris o bé monopolitzant els alts càrrecs militars, eclesiàstics o polítics.

Els estaments privilegiats eren grups tancats, als quals només es podia accedir per herència (títol de noblesa hereditari) o per mèrits (concessió de títols o guardons feta pel rei).

dijous, 27 de desembre del 2012

LA MONARQUIA


Forma de Govern en la qual el càrrec de cap de l’Estat és vitalici i s'accedeix a ocupar aquest lloc —com a norma general— per successió hereditària.

Històricament la Monarquia ha estat durant segles el règim de la major part dels Estats d'Europa fins que alguns dels quals la van substituir per la República.

Ha passat per tres etapes:
  • Monarquia estamentària, pròpia de la societat estamental de l'Edat Mitjana. En ella, el poder del monarca estava limitat pels estaments socials privilegiats (noblesa i l'alt clergat).
  • Monarquia absoluta, instaurada durant el Renaixement i vigent sobretot durant els segles XVII i XIII. El Monarca absorbia i concentrava a les seves mans tots els poders
  • Monarquia constitucional, generalitzada a partir de la Revolució Francesa. El Monarca se sotmet a unes lleis contingudes en la Constitució, les quals delimiten amb precisió les competències de la monarquia i la dels altres òrgans estatals independents, instaurant la divisió de poders.

La principal raó adduïda —a més de les històriques i tradicionals— per justificar l'existència de la Monarquia a l’actualitat és la que el Rei exerceix o pot exercir la important funció de força arbitral davant les tendències polítiques oposades i que ha de ser menys difícil per a un Rei hereditari que per un cap d'Estat del règim republicà situar-se per sobre dels partits i assenyalar el bé de la nació, respectant a tots i sense sentir-se subjecte a cap facció. 

dimecres, 26 de desembre del 2012

L'ADMINISTRACIÓ


Conjunt d'òrgans dels quals se serveix el Govern en la realització de les seves funcions. També es diu Administració a l'activitat d'aquests òrgans.

En general, es distingeixen dues administracions: la Central i la Local.

L'Administració Central consta dels diversos departaments ministerials o ministeris, amb tota l'organització complexa que exigeixen les necessitats de l'Estat modern. Cada Ministeri té assignada una part especialitzada del Bé Públic i està presidit per un membre de l’Executiu o ministre. 

L'Administració Local es relaciona més directament amb l'ordenament d'unitats territorials subalternes: municipis, províncies, departaments, etc. La seva dependència de l'Administració Central és de major o menor grau segons es tracti d’un Estat Federal o d'un Estat Unitari i, dins d'aquest, segons sigui més o menys important la descentralització.

Ambdues administracions impliquen l'actuació d'un funcionariat públic professional o burocràcia). L'Administració Local té també càrrecs públics polítics elegits periòdicament: alcaldes, regidors, governadors, etc.

L’Administració Autonòmica és una administració pública de nivell intermedi entre l'Administració Local i l'Administració Central. Es dóna en aquells països on l'Estat reconeix l'autogovern i la potestat legislativa de determinats territoris, als quals transfereix part de les seves facultats. L'Administració Autonòmica sorgeix a Espanya arran de l'aprovació dels estatuts d'autonomia de la Segona República i, després del franquisme, a partir de l'aprovació de la constitució de 1978.

dimarts, 25 de desembre del 2012

ELS PARTITS PROFESSIONALS ELECTORALS


A mitjan segle XX, els partits obrers, van anar perdent algunes de les seves característiques distintives, com l'alta participació de la base en la vida del partit, la contínua obra d'educació intel·lectual i moral de les masses, la precisió  en el programa polític i la apel·lació a la transformació de la societat. Per contra, es accentuar la seva orientació electoral i en conseqüència l'ús d'un esforç cada vegada més gran per augmentar la seva influència més enllà de la pròpia base tradicional i la importància creixent i exclusiva de l'activitat parlamentària.

Les raons que van provocar aquesta tendència van ser d'ordre social i polític. En els principals països europeus, després d'un període de ràpid i desordenat desenvolupament econòmic posterior a la Segona Guerra Mundial, es va assistir a un progressiu ajust social que va aconseguir un mínim de seguretat social i econòmica per a amplis sectors de la població amb la conseqüent disminució de la perceptibilitat de les diferències de classe. Es va passar d'un període de mobilització social a un període de relativa estabilització de les relacions socials i, com a conseqüència, es va produir una caiguda de la participació política de les masses.

A més, més o menys en el mateix període, els partits obrers van ser reconeguts arreu com legítims competidors en la contesa electoral —especialment aquells que havien abandonat completament tota referència a una transformació radical de la societat— i, per tant, com possibles detentors del poder polític. Llavors, la possibilitat d'administrar el poder polític, a més de l'estabilització de la situació social amb la caiguda de la participació política de les masses, va comportar per a aquests partits la necessitat d'atenuar els requeriments de les classes populars per afavorir una imatge de si que trobés una bona recepció en diferents sectors de la societat. Per això aquests partits van deixar d'esmentar els interessos de la classe obrera per fer referència a l'interès «nacional» o «social» comú a totes les classes.

Tot això va tenir conseqüències en les seves estructures organitzatives. Ja no van necessitar la participació de les bases més enllà del simple fet de votar a les eleccions, de la mateixa manera que resultava supèrflua l'educació moral i política de les masses; per contra, es va fer més important desenvolupar el professionalisme polític de els càrrecs del partit, «fitxar experts» per ser capaços d'enfrontar-se a una activitat política cada vegada més complexa i recórrer als «notables» per augmentar les pròpies possibilitats electorals.

Cap a finals del segle XX es va produir, doncs, un procés d'homogeneïtzació entre els partits obrers de quadres i els partits electorals de masses tendents a convertir-se en la seva totalitat en partits integrats per tècnics i buròcrates, en partits que ofereixen tota mena de «serveis» als electors per enxampar tots els vots possibles i que en realitat treballen en funció dels interessos dels notables moderns: la gran banca i les empreses multinacionals.

dilluns, 24 de desembre del 2012

ELS PARTITS ELECTORALS DE MASSES


La ràpida expansió dels partits obrers estava destinada a produir canvis graduals també en els partits de l'aristocràcia i la burgesia. Encara que ja havien començat a coordinar-se més enllà de l'àmbit local i a augmentar el nombre dels seus membres, els notables no es van mostrar molt favorables a la seva possible transformació en partit de masses i—tenint a les seves mans els principals ressorts del poder polític i podent accionar sobre el exèrcit i la burocràcia— van preferir impedir la integració dels partits obrers al Parlament.

Cap a la segona dècada del segle XX, els partits de la burgesia van iniciar la seva recerca del suport de les masses, però no com a integrants del partit, sinó simplement com a votants.

Dotats amb una organització similar a la dels partits obrers, els partits electorals de masses no es dirigeixen a una classe social concreta, sinó que tracten d'obtenir la confiança dels estrats més diversos de la població, proposant en plataformes àmplies i flexibles una vaga satisfacció del major nombre d'exigències i la solució dels més diferents problemes socials.

Com els seus objectius són essencialment electorals, més que el debat polític de base, la seva activitat més important és una adequada elecció dels candidats a les eleccions, que han de complir tot un seguit de requisits idonis per a l'augment del potencial electoral del partit com ara ocupar posicions claus en la societat civil per procurar vastes clienteles i subministrar part dels mitjans econòmics necessaris per al finançament de l'activitat electoral.

diumenge, 23 de desembre del 2012

ELS PARTITS OBRERS


Cap a la fi del segle XIX la situació va començar a canviar com a conseqüència del desenvolupament del moviment obrer. Les transformacions econòmiques i socials produïdes pel procés d'industrialització van portar a l'escena política a les masses populars amb reivindicacions que es van expressar inicialment en moviments espontanis de protesta, trobant després canals organitzatius cada vegada més complexos fins a la creació dels partits obrers. És justament amb el sorgiment del partit socialista a Alemanya el 1875 que neix aquest tipus de partit polític amb característiques noves: uns quadres de militants molt actius, una massa molt implicada de seguidors, una organització estable amb membres assalariats i un programa polític sistemàtic.

Els partits obrers es finançaven amb les petites aportacions econòmiques de tots els seus membres en no tenir notables adinerats que les finançaran i s'organitzaven en forma piramidal: 

  • A la base hi havia les unions locals que enquadraven a tots els membres pertanyents a un determinat àmbit territorial (ciutat , barri o poble) que debatien els principals objectius per a cada moment i escollien els seus representants per als nivells superiors del partit.

  • Les unions locals estaven organitzades a nivell de circumscripció electoral o a nivell provincial o regional en federacions, que constituïen els òrgans intermedis amb funcions de coordinació. 

  • Finalment, el vèrtex estava constituït per la direcció central, escollida pels delegats enviats per les unions locals al congrés nacional que era el màxim òrgan i l’encarregat de marcar la línia política a la qual s'havien de sotmetre estrictament des de les unions locals fins a la mateixa direcció central, així com els seus representants al Parlament.


Els partits obrers també es coneixen com partits de quadres, a causa de la importància dels seus quadres de militants formats política i ideològicament basant-se en la doctrina i principis d'aquests i amb una organització molt disciplinada. La seva influència en la població està donada més pel treball polític dels seus militants  que per la influència dels seus líders.


dissabte, 22 de desembre del 2012

ELS PARTITS DE NOTABLES


Els partits polítics van néixer com a conseqüència d'haver-li atorgat al poble, almenys en teoria, el dret de participar en la gestió de l'Estat. 

Històricament el seu origen es pot remuntar a la primera meitat del segle XIX, a Europa i als Estats Units. És el moment de l'afirmació del poder de la classe burgesa i, des d'un punt de vista polític, és el moment de la difusió de les institucions parlamentàries o de la batalla política per la seva constitució. 

A Anglaterra els partits polítics van fer la seva aparició cap el 1830 quan l'ampliació del sufragi va permetre que els estrats socials compostos per industrials i comerciants del país participaran al costat de l'aristocràcia en la gestió dels assumptes públics. 

Aquests partits eren estructures organitzatives simples que tenien l'objectiu d'ocupar-se dels compliments previstos per la llei per a l'elecció al parlament i de recollir vots a favor d'aquest o aquell candidat. Es tractava d'associacions locals —sense cap tipus de vincle organitzatiu entre elles promogudes per aquests mateixos candidats al parlament, per grups de notables o per grups de persones amb interessos comuns. Aquestes associacions agrupaven un nombre més aviat restringit de persones, funcionaven gairebé exclusivament durant els períodes electorals i estaven guiats per notables locals per aquest motiu es coneixen com partits de notables, per ser els seus integrants membres de l'aristocràcia o de la gran burgesia que triaven els candidats i subministraven el finançament de l'activitat electoral. 



divendres, 21 de desembre del 2012

ELS PARTITS POLÍTICS


Un partit polític és una organització constituïda per un grup de persones —més o menys gran i més o menys organitzat— que es proposa actuar per aconseguir una ampliació de la gestió del poder polític cap a sectors de la societat que anteriorment estaven exclosos o per aconseguir una diferent estructuració política i social per a aquesta societat.


dijous, 20 de desembre del 2012

EL DRET


El Dret és un ordre jurídic que s'expressa mitjançant un sistema de normes que fixen una determinada organització de les relacions socials i la tutelen a fi de resoldre els conflictes.

L'efectivitat d’aquestes normes o lleis és basa en la força coactiva de l’Estat, el qual s'eleva per sobre de la ciutadania, tot adoptant un to d'imparcialitat i de neutralitat.

Les lleis semblen ser, doncs, fruit de la lliure voluntat general de tota la societat, perquè sorgeixen d'un poder legislatiu elegit per la ciutadania, però alguns opinen que, de fet, les lleis no expressen aquesta voluntat general, sinó la que correspon al punt de vista de les classes dominants sobre les relacions econòmiques i polítiques.

dimecres, 19 de desembre del 2012

EL PARLAMENT


El Parlament és un òrgan estatal compost per representants de la ciutadania, que té com a missió principal l'elaboració de lleis. Es contraposa al Govern al qual correspon principalment la funció executiva. Tots dos —Parlament i Govern— juntament amb el poder judicial constitueixen els tres òrgans públics que, en l'estructuració d’un estat modern, fan possible la divisió de poders.

El Parlament pot presentar-se organitzat en una sola cambra o assemblea (unicameralisme) o en dues (bicameralisme). En règims democràtics és norma general el qual la totalitat o gairebé la totalitat dels membres de la cambra única siguin elegits per sufragi universal. En cas que existeixin dues cambres, almenys els membres d'una d'elles (cambra de diputats) han de ser electes.

El nombre de membres que componen un parlament varia segons de quin Estat es tracti. 

dimarts, 18 de desembre del 2012

EL SUFRAGI RESTRINGIT


El sufragi restringit (o sufragi censatari) és aquell que condiciona el dret a constar al cens electoral i a votar al fet que el ciutadà compleixi determinats requisits que afecten la seva condició social: econòmics (com la possessió d'un determinat nivell de rendes o ofici), educatiu (llegir i escriure), social (pertinença a determinat grup social), estat civil (casat), o sexe (ser home).

El sufragi universal, al contrari, suposa el dret a votar per a tota persona que tingui la majoritat d'edat política.

EL SUFRAGI UNIVERSAL


El sufragi universal suposa el dret a votar per a tota persona que tingui la majoritat d'edat política. La lluita pel sufragi universal ha comportat diferents fases fins a aconseguir-lo per a ambdós sexes i anar rebaixant l'edat de vot.

El sufragi restringit, com el seu nom indica, imposa mesures discriminatòries al dret de votar.

dilluns, 17 de desembre del 2012

L'ABSOLUTISME


L'absolutisme va ser una filosofia política característica de l'Europa dels segles XVII i XVIII que propugnava que la monarquia havia de tenir un poder absolut, és a dir sense límits i sense compartir-lo, i per això anomenaren aquesta forma de govern —que va succeir a l'organització política de tipus feudal de la Edat Mitjana— com monarquia absoluta.

Els principis en què es basava eren els següents:

  • Concentració de tot el poder en mans del sobirà absolut. Al monarca corresponia legislar, executar i decidir i exercir jurisdicció, no reconeixia, per tant, la divisió de poders.
  • Exempció del monarca respecte a qualsevol llei humana. L'autor de les lleis no estava obligat complir-les. Podia obrar contra elles, transformar-les o abolir-les a voluntat.
  • Declaració, per part del monarca, de submissió de les seves activitats polítiques a les exigències del dret natural i de la llei divina.

diumenge, 16 de desembre del 2012

LA IL·LUSTRACIÓ


La Il·lustració va ser un moviment intel·lectual gestat a Anglaterra i desenvolupat a França que, en general, defensava la democràcia parlamentària, el liberalisme econòmic i la llibertat de culte i pensament.

John Locke (1632-1704): Filòsof anglès, afirmava que l'experiència és la base de tot el coneixement. Va combatre l'absolutisme, negant l'origen diví dels reis i afirmava que el govern neix d'una entesa entre governants i governats.

François Marie Arouet Voltaire (1694-1778): Escriptor francès, crític de l'absolutisme i dels privilegis de l'Església i la Noblesa. Per les seves crítiques, va ser empresonat diverses vegades i s’exilià a Anglaterra. Atret per les idees de John Locke, va escriure Cartes angleses, en quals exalta la llibertat de pensament, de religió i les institucions angleses, criticant indirectament al sistema de govern de França.

Charles Louis de Secondant, baron de Montesquieu (1689-1755): Jurista, filòsof i escriptor. Considerat el pare del liberalisme burgès. En la seva principal obra L'esperit de les lleis, va exposar la seva teoria de divisió de poder polític en tres:
·        Legislatiu, que elabora i aprova les lleis,
·        Executiu, que executa les lleis i administra el país;
·        Judicial, que fiscalitza el compliment de les lleis.
Les seves idees van influenciar en l'organització tots els governs posteriors a la Revolució Francesa.

Jean-Jacques Rousseau (1712-1778): Filòsof francès, va ser el radical entre els il·lustrats. Al contrari de Voltaire i Montesquieu, no va ser portantveu dels interessos de la burgesia i si dels de les classes populars, va defensar la igualtat entre els homes i va afirmar que el poder polític havia d’emanar del poble. Les seves idees contradeien, per exemple, un dels principis centrals de la societat burgesa: la propietat privada. Segons Rousseau, aquesta era l'arrel de la infelicitat humana, ja que portava amb si la desigualtat i l'opressió del més fort sobre el més feble. 

dissabte, 15 de desembre del 2012

LA DEMOCRÀCIA LIBERAL


La paraula democràcia, per al il·lustrats del segle XVIII, significava que les decisions de govern havien de ser presses per una assemblea de representants dels ciutadans o Parlament —que la ciutadania havia escollit de manera prèvia mitjançant unes eleccions— i que aquestes decisions eren executades per una Comissió executiva o Govern que era escollida pel parlament.

Els primers simpatitzants de la democràcia liberal, eren vistos com extremistes perillosos que amenaçaven la pau i l'estabilitat internacional. Els absolutistes que s'oposaven al liberalisme i a la democràcia es consideraven defensors de l'ordre natural de les coses.

Els règims democràtics que s’han anat generalitzant des de mitjan el segle XX provenen d’aquella democràcia liberal que van promoure els il·lustrats.

De tota manera, força persones consideren que, a la majoria del casos, almenys a l'actualitat, es tracta de governs oligàrquics que s'autoqualifiquen com democràtics.

divendres, 14 de desembre del 2012

LA DEMOCRÀCIA A L'ANTIGA GRÈCIA


La paraula democràcia a l’antiga Grècia, concretament a Atenes, implicava que les decisions de govern eren presses per l’Assemblea ciutadana, la Ekklesia, i executades per dues desenes d'arconts (responsabilitats civils) i d'estrategues (responsabilitats militars) escollits per sorteig. Una assemblea restringida de cinc-centes persones, també escollides per sorteig, la Bulé, s'encarregava de controlar els estrategues i els arconts, a més d'exercir altres funcions.

A l’assemblea ciutadana no tenien cabuda, però, totes les persones residents a Atenes, quedaven exclosos els homes que no haguessin rebut formació militar, les dones, els esclaus, els estrangers residents i els homes endeutats amb la hisenda pública.

Hi ha qui assenyala que a Atenes el govern de la ciutadania no era la demoskratos, sinó la politeia. Per a Aristòtil, per exemple, la democràcia era una degeneració de la politeia a la qual una multitud exaltada emocionalment imposava els seus criteris a la ciutadania, però altres argumenten que la democràcia era realment el govern del poble i que aquest havia d'imposar a la força els seus criteris de govern en funció dels seus interessos i en oposició als interessos i criteris d’una minoria poderosa aliena al poble, l’aristocràcia.

El quid de la qüestió radicaria en que amb el pas del temps —a causa de l’aparició de noves formes d’activitat econòmica— la ciutadania atenenca es va trencar en dues classes: els rics, l’aristocràcia, i els pobres, el poble. Ambos grups socials eren antagònics i van desenvolupar règims polítics també antagònics amb els quals volien subjugar el grup oposat. 

La gestió política feia necessària una dedicació exclusiva del ciutadà als òrgans de govern, pel que provocava que els ciutadans més pobres no s’hi poguessin dedicar, a la política.

El govern exercit pel poble era denominat democràcia, que volia dir govern de la majoria. El govern exercit per l’aristocràcia era denominat oligarquia, que volia dir govern dels millors.

dijous, 13 de desembre del 2012

ELS DIFERENTS TIPUS DE DEMOCRÀCIA


Hi ha diversos tipus de concreció de la democràcia que es poden dividir en tres categories:
  • Democràcia directa
  • Democracia lliberal: representativa, majoritària, consensuada i participativa.
  • Democràcia orgànica


Democràcia directa
En la democràcia directa, les decisions de govern les prenen els membres del poble sobirà reunits en assemblea. No existeixen representants del poble sinó, en tot cas, agents delegats del mateix, sotmesos als dictats de l'assemblea i revocables en qualsevol moment.

Democràcia representativa
En la democràcia representatives, el partit escollit en unes eleccions és el protagonista de les decisions i la gestió polítiques. La ciutadania delega la seva representació en els dirigents polítics que encapçalen aquest partit, de manera que la implicació de la gent del carrer en les decisions polítiques es pot limitar a tenir-ne informació.

Democràcia de majoria parlamentària
En aquest tipus de democràcia representativa, el govern pren decisions amb el suport de la seva majoria parlamentaria —o també amb el d’altres partits en el cas de no gaudir d’una majoria absoluta—, mentre els partits de l’oposició s’han de limitar a observar críticament les decisions governamentals i controlar la seva gestió.

Democràcia participativa
La democràcia participativa és aquella a la qual s’afavoreix la participació de la ciutadania de manera el govern no pot prendre decisions transcendents sense consultar els ciutadans mitjançant els referèndum, però també les enquestes deliberatives, l’elaboració de pressupost participativa o els consells ciutadans

Democràcia de consens
A mig camí entre la democràcia representativa i la participativa —intenta ser respectuosa amb les opinions minoritàries i implica també una major participació dels ciutadans en la presa de decisions—, es caracteritza per una estructura de presa de decisions a la qual el govern pren mesures sobre un determinat tema mitjançant la concertació del major nombre possible d'opinions —dels altres partits polítics, institucions o grups socials— sense que calgui cap votació parlamentària.

democràcia orgànica
La democràcia orgànica —defensada inicialment per anarquistes i alguns socialistes, però que va ser portada a la pràctica per governs feixistitzants o tradicionalistes— és aquella que considera que en lloc dels partits polítics el Parlament ha de ser constituït per representants dels òrgans naturals d'associació, per exemple: la família, el municipi, el sindicat. En alguns casos es planteja la simultaneïtat un parlament amb representants territorials i un senat amb representants de diferents sectors socials i corporatius.

dimecres, 12 de desembre del 2012

LA NACIÓ


Etimològicament és refereix al lloc on una persona ha nascut.

En sentit ampli, s'utilitza com a sinònim d’Estat.

En sentit estricte, significa un conjunt humà en què es dóna certa comunitat d'ascendència ètnica, història, cultura (dins de la qual cal destacar una llengua comuna), costums i institucions. La puresa o força d'aquests elements comuns és molt variable segons les nacions i, donada la mobilitat física i la difusió de cultures del nostre temps, és avui menor que en altres èpoques.

Sota aquesta última accepció, el concepte de Nació és diferent del d'Estat. Mentre aquest és formalment una organització política, la Nació és una unitat social. En la realitat dels fets poden coincidir Nació i Estat i en aquest cas es dóna l'Estat Nacional, però pot també no coincidir diverses nacions trobar-se incloses a un Estat. 




dimarts, 11 de desembre del 2012

L'ESTAT


L’Estat —definit en un sentit ampli i des d’un punt de vista polític acadèmic— és una entitat política formada per tres elements:
·        un conjunt d’individus (població),
·        un país (territori) on resideix aquesta  població
·        un conjunt d’institucions que formen una estructura política que exerceix un poder sobre aquest conjunt d’individus i què es considera representant de la seva sobirania sobre aquest territori.

L’Estat no té perquè coincidir amb una nació (conjunt d’individus amb característiques comunes com la llengua, les manifestacions culturals populars o l'origen ètnic) ni el conjunt d’individus sobre els quals exerceix el seu poder ha de ser de manera forçosa una nació.

L’Estat no un país (territori o àrea geogràfica delimitada per unes per característiques naturals (unitat fisiogràfica o paisatgística), culturals (territori d'una ètnia o d'una nació) o polítiques (fronteres d’un estat).

Un Estat —definit des del punt de vista polític popular, amb un sentit restringit i concret— és un conjunt d’institucions que formen una estructura política que exerceix un poder sobre un conjunt d’individus (població) que viu en un mateix país (territori), o sia, —en un sentit encara més restringit— un Govern (Cap de l’Estat, Primer Ministre o President, Consell de Ministres, Alta Administració, Parlament...).

dilluns, 10 de desembre del 2012

ELS FONAMENTS DE LA DEMOCRÀCIA: AUTOGOVERN DE LA CIUTADANIA, LA INTERCESSIÓ


Són tots els ciutadans i ciutadanes —i no pas una elit o una classe social dominant— els únics titulars legítims del po­der. I si el deleguen en els governants, només ho han de fer de manera voluntària i ex­plícita. En definitiva, la capacitat de practicar la política la tenen tots els ciuta­dans, sense exclusions. Teòrics com Rousseau són molt emfàtics en la definició de democràcia segons aquest criteri. Històricament, s'han ideat quatre mecanismes perquè els ciutadans puguin dur a terme aquest autogovern: el consentiment, la representació, la participació i la intercessió.


El quart dels mecanismes per a l'autogovern, la intercessió, pretén idear un concepte intermedi entre la representació i la participació. La presa de decisions polítiques no les fan ni els representants polítics ni la totalitat dels ciutadans, sinó que hi intervenen multitud de grups (sindicats, patronals, associacions pro­fessionals, afectats, etc.) que representen els diversos interessos dels ciutadans. Això vol dir que l'autogovern s'exerceix mitjançant la participació de diverses corporacions confrontades, que poden ser diferents en cada decisió, però que sempre seran moltes. D'aquí que els teòrics d'aquesta visió plantegin substituir el concepte de democràcia pel de poliarquia ja que pensen que la democràcia és un ideal impossible i que el govern de la majoria es desenvolupa de manera efectiva a través del diàleg dels representants dels diferents grups que formen la comunitat. Això podria identificar-se amb la democràcia orgànica.

diumenge, 9 de desembre del 2012

ELS FONAMENTS DE LA DEMOCRÀCIA: AUTOGOVERN DE LA CIUTADANIA, LA PARTICIPACIÓ


Són tots els ciutadans i ciutadanes —i no pas una elit o una classe social dominant— els únics titulars legítims del po­der. I si el deleguen en els governants, només ho han de fer de manera voluntària i ex­plícita. En definitiva, la capacitat de practicar la política la tenen tots els ciuta­dans, sense exclusions. Teòrics com Rousseau són molt emfàtics en la definició de democràcia segons aquest criteri. Històricament, s'han ideat quatre mecanismes perquè els ciutadans puguin dur a terme aquest autogovern: el consentiment, la representació, la participació i la intercessió.

El tercer dels mecanismes per a l'autogovern, la participació, parteix de la convicció justament contrària: que l'única manera de garantir que els ciutadans són els únics titulars legítims del poder és que siguin precisament tots aquests ciutadans els qui prenguin les decisions polítiques. Això no és només la materialització d'un principi teòric, sinó que també té conseqüències pràctiques positives: per exemple, les decisions preses amb aquest mecanisme es correspondran de manera més precisa amb les preferides per la ciutadania, o la deliberació que pressuposa aquest mecanisme generarà ciutadans més informats i més compromesos, etc. Fins fa relativament poc, la manera més operativa perquè els ciuta­dans adoptessin les decisions polítiques era a través dels referèndums, però recentment s'hi han afegit noves tècniques de participació ciutadana: pressupostos participatius, enquestes deliberatives, consells ciutadans... Això podria identificar-se amb la democràcia directa.

dissabte, 8 de desembre del 2012

ELS FONAMENTS DE LA DEMOCRÀCIA: AUTOGOVERN DE LA CIUTADANIA, LA REPRESENTACIÓ


Són tots els ciutadans i ciutadanes —i no pas una elit o una classe social dominant— els únics titulars legítims del po­der. I si el deleguen en els governants, només ho han de fer de manera voluntària i ex­plícita. En definitiva, la capacitat de practicar la política la tenen tots els ciuta­dans, sense exclusions. Teòrics com Rousseau són molt emfàtics en la definició de democràcia segons aquest criteri. Històricament, s'han ideat quatre mecanismes perquè els ciutadans puguin dur a terme aquest autogovern: el consentiment, la representació, la participació i la intercessió.

El segon dels mecanismes per a l'autogovern, la representació,  parteix de la convicció que l'existència d'un col·lectiu relativament reduït d'elits governants no està renyida amb el principi que la ciutadania és soberana, la única titular legítima del poder. La democràcia no implicaria la inexistència d'elits governants, sinó la selecció de les elits governants per parts d'aquests mateixos ciutadans, els quals delegarien voluntàriament i explícita aquest poder en les elits que han seleccionat. Aquesta selecció d'elits és el que es duu a terme en les eleccions. Tot això vol dir que la democràcia lliberal es basa en un mecanisme anomenat representació electoral que funciona de la següent manera: existeixen diverses elits que fan propos­tes diferents, aquestes elits competeixen pel vot dels ciutadans i, amb aquest vot, se selecciona un conjunt d'elits en les quals els ciutadans deleguen el seu poder. El funcionament d'aquest procediment pot ser més eficaç o menys, generant una democràcia de més o de menys qualitat. El teòric més rellevant d'aquesta visió de la democràcia és Schumpeter, però també molts altres com Weber, Wright Mills, etc. Això podria identificar-se amb la democràcia parlamentària.

divendres, 7 de desembre del 2012

ELS FONAMENTS DE LA DEMOCRÀCIA: L'AUTOGOVERN DE LA CIUTADANIA, EL CONSENTIMENT


Són tots els ciutadans i ciutadanes —i no pas una elit o una classe social dominant— els únics titulars legítims del po­der. I si el deleguen en els governants, només ho han de fer de manera voluntària i ex­plícita. En definitiva, la capacitat de practicar la política la tenen tots els ciuta­dans, sense exclusions. Teòrics com Rousseau són molt emfàtics en la definició de democràcia segons aquest criteri. Històricament, s'han ideat quatre mecanismes perquè els ciutadans puguin dur a terme aquest autogovern: el consentiment, la representació, la participació i la intercessió.

 Els primers teòrics de la democràcia subratllaven que els governs havien de comptar amb el consentiment dels governats per continuar en el seu lloc i que, en absència d'aquest consentiment, esdevenien governs il·legítims. Aquesta és la visió de Burke i de Locke, i és explícita a la Declaració d'independència dels EUA. Cal notar que, amb el mecanisme del consentiment, l'autogovern no es garanteix en el procés de formació del govern, sinó durant el seu funcionament habitual. Això podria identificar-se amb la democràcia popular comunista com amb la democràcia presidencialista com amb una dictadura populista.

dimecres, 5 de desembre del 2012

ELS FONAMENTS DE LA DEMOCRÀCIA: DRETS I LLIBERTATS


Cal protegir el ciutadà dels abusos de poder que pugui cometre un Estat en el tracte amb els ciutadans. Els primers teòrics de la democràcia van subratllar molt aquest principi perquè tenien molt present la persecució i els abusos exercits pels règims anteriors, però cada vegada va adquirint menys rellevància en els teòrics actuals (potser perquè assumim que l'Estat no abusarà de nosaltres?). Però no només cal protegir el ciutadà dels abusos de l'Estat, sinó que també cal protegir-lo dels altres ciutadans. I una altra cosa: en democràcia, cal protegir especialment els drets i les llibertats de les minories, ja que la democràcia podria esdevenir especialment procliu que les majories s'imposessin sense contemplacions a les minories. Bentham o Mill van ser especialment curosos quan van advertir que el govern de la majoria no podia implicar la persecució de la minoria.

Històricament, s'han ideat dues maneres d'assegurar la protecció dels drets i les llibertats dels ciutadans: la seva constitucionalització i la divisió de poders.

La constitucionalització dels drets parteix de la idea que un dret reconegut constitucionalment compta amb una protecció màxima, ja que es pot invocar davant dels tribunals, imposa al governant una certa motivació moral per estimular-los, etc. És per això que durant els darrers dos segles s'ha imposat una tendència a constitucionalitzar els drets civils dels ciutadans: propietat, llibertat d'expressió, intimitat, etc.

En canvi, la divisió de poders parteix de la idea que evitant-ne la concentració s'impedeixen els abusos dels governants sobre els ciutadans ja que els uns controlaran els altres.

Aquesta doble protecció del ciu­tadà és el que al segle XIX es va anomenar govern constitucional.

dimarts, 4 de desembre del 2012

LA DEMOCRÀCIA


La democràcia és el govern del poble, per el poble i per al poble, o sia, la forma de govern que té com objectiu assolir el bé per al poble i en la qual el poble no és només un subjecte passiu (governat) , sinó que alhora és el subjecte actiu (governant). 

dissabte, 1 de desembre del 2012

BIBLIOGRAFIA


Relació de bibliografia consultada:



Ezequiel Ander-Egg, Diccionario de política, El Cid Editor, Córdoba (Argentina),  1984.

Norberto Bobbio, Nicola Mateucci i Gianfranco Pasquino, Diccionario de política, Siglo XXI, México D. F., 2001.

Agustí Bosch Gardella i Lluís Orriols Galve, Ciència política per a principiants, UOC, Barcelona, 2011.

José María Coloma, Léxico de política, Laia, Barcelona, 1974.

Eduardo Haro Tecglen, Diccionario político, Planeta, Barcelona, 1974.