dijous, 31 de gener del 2013

LES FORMES DE GOVERN SEGONS POLIBI


Polibi va proposar al seu llibre Història universal de la república romana que ni la monarquia ni l’aristocràcia ni la democràcia poden ser bones i duradores de manera aïllada. La monarquia, l'aristocràcia i la democràcia, febles en si mateix, troben la seva fortalesa en la unió de les tres: la primera representada pels cònsols, la segona pel senat, i la tercera pel poble.

Només el govern de Roma és bo perquè els tres estaments tenen les seves funcions molt ben definides i limitades entre si.

Polibi comparteix part de la concepció aristotèlica i platònica, sobre les formes de govern. L'evolució en les formes de govern estarien desenvolupades de la manera: la monarquia, estat inicial que es defineix per l'adhesió natural al mes fort es transforma en reialesa, que és una monarquia moderada conduïda per un rei just i es basa en la lliure adhesió. Després, aquesta reialesa es degenera en una tirania quan el rei cedeix a les seves passions i pensa en el seu propi bé i no en el bé comú. Aquest tirà és destituït pels millors, a qui el poble recompensa tornant-se així una aristocràcia, però que per la corrupció es transforma en una oligarquia, que al seu torn en enderrocada pel poble, donant lloc així a una democràcia, on preval la llibertat responsable i la igualtat, però aquesta acabarà esdevenint una demagògia —segons el concepte aristotèlic— o oclocràcia i el cicle tornarà a començar.

Segons Polibi, només la possible combinació de monarquia, aristocràcia i democràcia pot mantenir l'equilibri mitjançant el joc de forces contràries i trencar aquest cercle viciós.

dimecres, 30 de gener del 2013

LES FORMES DE GOVERN SEGONS ARISTÒTIL


Aristòtil va proposar una teoria de les formes de govern basada en una classificació que pren com a referència si el govern procura l'interès comú o busca el seu propi interès.

Cadascuna d'aquestes classes es divideix al seu torn en tres formes de govern, o tres tipus de constitució: les bones constitucions i les dolentes o desviades.

Les considerades bones formes de govern són la monarquia, l’aristocràcia i la democràcia moderada, que anomena politeia; i les considerades negatives són la tirania, l’oligarquia i la democràcia extrema, que anomena demagògia.

La monarquia, el govern del més noble amb la acceptació del poble i el respecte de les lleis, s'oposa a la tirania, on el poder s’assoleix violentament i es governa sense respectar les lleis.

L’aristocràcia, el govern dels millors i de millor llinatge, s'oposa a l’oligarquia, el govern dels més rics.

La democràcia-politeia, el govern de tots segons les lleis establertes, s'oposa a la democràcia-demagògia, el govern de tots sense respecte de les lleis, on preval la demagògia —caldria preguntar-se si Aristòtil considerava demagògia tot allò que no coincidís amb el criteri de l'èlit— sobre l'interès comú.

La democràcia moderada o politeia és considerada per Aristòtil la millor forma de govern, prenent com a referència l'organització social de la ciutat-estat grega, una societat per tant no excessivament nombrosa, amb unes dimensions relativament reduïdes i amb autosuficiència econòmica i militar, de manera que pugui atendre totes les necessitats dels ciutadans, tant bàsiques com d'oci i educatives.

El que li fa rebutjar les altres formes bones de govern — l’aristocràcia i la monarquia— és la seva manca d’adequació a la ciutat-estat, considerant–les més adequades per a societats menys complexes i més rurals o tradicionals, però també el perill de la seva degeneració en tirania o oligarquia.

dimarts, 29 de gener del 2013

LES FORMES DE GOVERN SEGONS PLATÓ


Plató, al seu llibre La República, va fer una anàlisi de les formes de govern, que anirà graduant des de la millor fins la pitjor.

En primer lloc situa l'aristocràcia i la monarquia, és a dir, el govern dels millors o del millor, que vindria representat pel govern de la República ideal, en ella els millors són els que coneixen les idees, els filòsofs, i el seu govern estaria dominat per la saviesa.

La segona millor forma de govern la representaria la timocràcia, el govern de la classe dels guerrers, que ja no estaria dirigida per la saviesa, sinó per la irascibilitat pròpia d'aquella classe.

Plató creia que la timocràcia, a causa del desenvolupament de l'ambició, que predominaria en aquesta forma de govern i esdevindria l'oligarquia, el govern dels rics, amb un desig permanent d'augmentar l'acumulació de riqueses.

En cinquè lloc trobaríem la democràcia, basada en la llibertat i igualtat entre tots els individus amb el resultat —segons Plató— de la pèrdua total del sentit dels valors i de l'estabilitat social.

Finalment, en el lloc més baix de l'escala, hi hauria la tirania, que representaria el govern del despotisme i de la ignorància, dominat el tirà per les passions de la part més baixa de l'ànima, donant lloc al domini de la crueltat i de la brutalitat..

En El Polític ens oferirà una altra classificació de les formes de govern, segons el criteri de la bona ordenació del govern, és a dir, del respecte de les lleis. El govern pot estar en mans d'un, diversos o molts. Si respecten les lleis la monarquia és el millor, seguit de l'oligarquia i, en últim lloc, de la democràcia; però si no es respecten les lleis llavors la jerarquia s'invertirà i serà millor la democràcia, pitjor la oligarquia i, en darrer lloc, es trobarà la tirania.

divendres, 18 de gener del 2013

EL LIBERALISME


Doctrina política i econòmica que sorgeix al segle XVIII com a expressió de la lluita portada a terme per la burgesia contra les restes del feudalisme i de l'absolutisme monàrquic, en reclamació de que la posició més o menys privilegiada que ocupés un individu en la societat no fos deguda a la pertinença a una determinada classe —com en l'antic règim, sinó al treball i esforç individuals realitzats.

Durant el segle XIX, el liberalisme va aconseguir imposar-se en gran part dels països i els seus principis van servir de base a les constitucions dels estats contemporanis, però al mateix temps allò que podia haver de progressista en els seus trets es va anar desdibuixant. La burgesia —instal·lada en el poder— es va tornar conservadora i moltes de les conquestes democràtiques van quedar reduïdes a propostes purament formals. 

El liberalisme propugnava:
  • El respecte per la propietat privada, la iniciativa privada i la lliure competència com a garanties de prosperitat econòmica i progrés social.
  • La regulació de la vida política per una constitució (conjunt de normes jurídiques fonamentals, aprovades pel poble) i la divisió dels poders en l'estructuració de l'Estat.
  • La reducció a la mínima expressió de la intervenció de l’Estat en la regulació social.

Així doncs, en nom de la llibertat, el liberalisme primigeni proscrivia  tota intervenció de l'Estat en la producció, ni que —per exemple— fos  per imposar mesures d'higiene i de seguretat en el lloc de treball, reglamentar el treball de les dones i dels nens o organitzar un sistema de seguretat social. Posteriorment, algunes orientacions del liberalisme van admetre aquestes intervencions estatals i encara la seva acció orientadora sobre la producció, a condició que es respectés la propietat privada dels béns de producció i es permetés el joc de la lliure competència.

dimecres, 16 de gener del 2013

EL SOCIALISME CIENTÍFIC


Karl Marx i Friedrich Engels van oposar-se al socialisme utòpic i van proposar un socialisme científic, basat en una concepció materialista de la història.

El socialisme científic, des del punt de vista marxista, tindria aquestes característiques que el diferencien del socialisme utòpic:
  • Haver fonamentat científicament el socialisme, mitjançant una denúncia (la crítica de l'economia política) i un anunci (el socialisme només es pot fer mitjançant la transformació de les relacions socioeconòmiques)
  • Haver comprès la connexió que hi ha entre construcció del socialisme i classe obrera, qüestió que no havia estat esmentada pels socialistes utòpics.
  • Propugnar la realització del socialisme per part de la classe obrera mitjançant la lluita de classes.

EL SOCIALISME UTÒPIC


El concepte de socialisme va ser difós a començaments del segle XIX, pels deixebles de Henri de Saint-Simón, Charles Fourier i Robert Owen, a la França i la Gran Bretanya. 

Així doncs, la paraula socialisme s'utilitzava per designar les doctrines —oposades a l'individualisme liberal burgés que defensaven una organització social que permetés la reordenació de la convivència humana sobre la base de la propietat comuna dels béns i mitjans de producció i el control col·lectiu de la vida política.

Karl Marx i Friedrich Engels van anomenar, més endavant, socialisme utòpic el que proposaven aquests corrents, per les quals l'exigència de transformació de les relacions socials existents tenia un fonament predominantment moral, en oposició al que van denominar socialisme científic, basat en una concepció materialista de la història.

Els socialistes utòpics defensaven que:
  • L'educació en la solidaritat, la filantropia i l'amor fraternal seria l’element fonamental per realitzar una reforma social pacífica i gradual.
  • El treball hauria de ser degudament distribuït entre els membres de la societat com una obligació que proporcionés no només beneficis econòmics, sinó que a més fos que gratificant psicològicament.
  • L’estat seria simplement un organisme encarregat de la producció i distribució dels béns, i el responsable de vigilar i propiciar l'ordre, benestar i eficàcia de la comunitat.
  • La industrialització hauria de ser respectuosa amb la natura.

La seva empremta encara perdura en moviments com el cooperativista, hippie, ecologista, feminista radical i socialista cristià.

dimarts, 15 de gener del 2013

EL SOCIALISME


S’anomena socialisme al conjunt de teories sociopolítiques —nascudes cap a finals del segle XVII i començament del XIX— que proposen una organització social alternativa al capitalisme i que tenen en comú les següents característiques:
  • Eliminació de la propietat privada dels mitjans de producció i de tota forma d'explotació d’unes persones per part d’altres persones.
  • Organització racional de l'economia mitjançant el seu desenvolupament planificat.
  • Millora del benestar material i cultural de tota la ciutadania. Participació popular en la presa de decisions de govern.
  • Fraternitat entre tots els pobles.


L'essència i finalitat última del socialisme no és la propietat pública dels béns productius, de canvi i de distribució, sinó la creació d'un àmbit en el qual sigui possible el desenvolupament de les potencialitats humanes, perquè l'home sigui el subjecte i no l'objecte de la història. 

dilluns, 14 de gener del 2013

LA KAKISTOCRÀCIA


A diferència de l'aristocràcia, que, teòricament, vol dir govern dels millors o pels millors, la kakistocràcia vol dir govern dels pitjors entre els pitjors. Del grec kákistos (pèssim, el pitjor de tots) i krátos (força, poder).  

Com a opció política suposa una aberració, però lamentablement en la realitat existeix quan el govern, el parlament o el poder judicial d'un estat estan controlats i dirigits per ignorants, estafadors, matons, demagogs, patrioters o gent intel·ligent i qualificada, però sense ètica ni escrúpols.

diumenge, 13 de gener del 2013

LA TIMOCRÀCIA


A l'antiga Grècia, es denominava timocràcia a un tipus de govern que —de manera clara i directa— assignava a cada ciutadà un determinat paper en la política i economia públiques segons la classe social a la qual pertany, estant aquesta última determinada per la quantitat de riquesa que posseeix —seria el proposat per a Atenes— o els honors aconseguits en l'activitat militar —concretament a Esparta—.

Hi ha qui opina que es podria considerar timocràtica la utilització del sufragi restringit, o sia, el sistema electoral que condiciona el dret a vot al fet que el ciutadà compleixi determinats requisits que afectin la seva condició social: econòmics (com la possessió d'un determinat nivell de rendes o exercir certs oficis), educatiu (saber llegir i escriure), social (pertinença a determinat grup social), Estat civil (ser casat) o sexe (ser home).

Diversos països d'Europa i Amèrica van utilitzar el sufragi censatari durant el segles XVIII, XIX i XX.

divendres, 11 de gener del 2013

LA TEOCRÀCIA


La teocràcia és una forma de govern en la qual els líders governamentals coincideixen amb els líders de la religió dominant i, per tant les polítiques de govern —que afirma governar en nom de Déu— són idèntiques o estan molt influïdes pels principis d'aquesta religió.

dijous, 10 de gener del 2013

LA PLUTOCRÀCIA


La plutocràcia és un sistema de govern en qual el poder l'ostenten directament els qui tenen les fonts de riquesa o indirectament qui controlen els mitjans de comunicació o financen a partits polítics i a canvi poden exigir extraoficialment favors legislatius.

dimecres, 9 de gener del 2013

L’AUTOCRÀCIA


Autocràcia designa el sistema de govern al qual l'autoritat recau sobre una sola persona sense cap límit. Es pot utilitzar com a sinònim d'absolutisme, però hi ha qui considera que té més intensitat en la manca de respecte a la voluntat popular, les lleis, els usos i costums. 

dimarts, 8 de gener del 2013

L’ARISTOCRÀCIA


L'aristocràcia és el conjunt de persones que en un estat ocupen i exerceixen el poder polític i econòmic per dret hereditari, mèrits intel·lectuals, alta posició social, alt nivell econòmic ...

Des de l'antiguitat molts pensadors han considerat la república aristocràtica —governada per una elit intel·lectual—com el millor sistema de govern.

dilluns, 7 de gener del 2013

L'ACRÀCIA


Acràcia és sinònim d'anarquisme. Alguns perceben una lleugera diferència: l'anarquista lluita contra l'estat, l’àcrata viu —o ho intenta— al marge de l'estat.

diumenge, 6 de gener del 2013

L'IMPERIALISME


Encara que l’imperialisme, com a política expansionista d'un estat sigui un fenomen amb milers d'anys d'història, s'anomena Edat del Imperialisme, per antonomàsia, a l'època que s'estén des de 1870 fins la I Guerra Mundial, durant la qual els estats europeus, els Estats Units i el Japó, un cop assolit un grau notable de creixement industrial i demogràfic, es van llançar al repartiment de territoris localitzats, sobretot, a l'Àfrica, a l'Orient Mitjà i a l'Extrem Orient, creant formes de domini colonial.

L’imperialisme és un fenomen complex, tant pels graus d'intensitat del domini sobre un territori aliè, com pels mitjans amb què s'ha dut a terme o els mòbils que van estar presents per emprendre’l.

El domini ha revestit des de la forma extrema de plena annexió nacional de territoris limítrofs fins a la més mitigada de simple influència sobre altres països, respectats com sobirans, passant per la forma de domini propi de les colònies, protectorats, etc.

Els mitjans emprats per aconseguir el domini han estat també molt variats: des de la invasió militar fins a la penetració pacífica i contractual.

Els mòbils que han presidit les iniciatives imperialistes han estat així mateix de la més diversa naturalesa, presentant les més de les vegades fusionats: ideològics (religiosos, civilitzadors...), econòmics (adquisició de matèries primeres, recerca de mercats per als productes nacionals, inversió de capitals...) i d'afany de poder per prestigi nacional.

Després de la II Guerra Mundial es va produir un procés d'aparent descolonització i de rebuig intel·lectual envers l'imperalisme colonialista, però de fet, l’imperialisme doncs va seguir existint gràcies a la complicitat de les classes dominants locals dels estats colonitzats amb la gestió de les potències colonialistes .

En realitat només es va canviar d'objectius i mètodes, que l’actual imperialisme s’ha «invisibilitzat», ja no necessita ni d'invasions militars ni d'annexions territorials. Per exemple es manifesta en el cas dels Estats Units amb el seu domini en l’àmbit ideològic i econòmic-cultural, mitjançant les indústries del lleure i els mitjans de comunicació; mentre que en l’àmbit polític-estratègic, econòmic-energètic, etc., es manifesta amb les suposades intervencions militars pacifistes [sic], humanitàries o democratitzadores —internacionals, però controlades pels Estats Units i, en menor mida, l’Europa Occidental; transitòries, però d'alguna manera permanents— en diversos conflictes que ells mateixos s’encarreguen de provocar.

La transnacionalització del capitalisme global ens ha portat cap a una nova forma de sobirania imperial, que uneix a les classes dominants de les antigues grans potències colonialistes i els seus col·laboradors als antics estats colonitzats en un sistema unificat d'opressió mundial exercit des d'organismes supraestatals (FMI, OMC, BM...).

divendres, 4 de gener del 2013

L'ESTAT ABSOLUT


Cap al segle XVI, els monarques van acabar centralitzant la majoria de competències i dominant tots els recursos de què havien disposat els nobles i l’alt clergat a l’època feudal: recaptació d'impostos, possessió d'exèrcits, capacitat legislativa, administració de justícia, etc.

Així van adquirir la possibilitat de prendre decisions polítiques i econòmiques sense haver de donar explicacions a ningú i de monopolitzar la violència legítima sense rival.

L'èxit de l'Estat absolut es degué, almenys en part, al fet que com a concepte coincidia amb teories polítiques molt ben acceptades entre la població instruïda de l’època. Per exemple, tota l'obra de Maquiavelo es manifestava a favor de la formació d'un Estat absolut, l'obra d'Hobbes va sostenir que les persones havien de deixar tot el poder en mans de l'Estat i l'obra de Bodín defensava d'existència d'una sola autoritat forta que asseguri l'ordre i la prosperitat.

En qualsevol cas, l'Estat absolut va ser dominant a tot el món des del segle XVI fins ben entrat el segle XVIII, quan va començar a aparèixer l'Estat liberal.

Niccolo Maquiavelo (1469-1527): Va escriure El Princep (1514) —preocupat per la corrupció i l’egoisme dels polítics i en el context d'unes lluites fratricides entre els diferents estats que convivien a la península itàlica— per defensar que calia assolir un Estat fort i unificat —Estat és un terme que Maquiavel aporta al lèxic polític— i amb un sobirà sense escrúpols i dotat d’un poder absolut que prescindís de raons ètiques o religioses.

Jean Bodín (1530-1596): Va escriure el tractat de filosofia política Els sis llibres de la República (1576) per tal d'aconseguir la unitat dels francesos en el context d'unes guerres de religió. Bodín defensava que tan sols una autoritat forta era capaç d'assegurar l'ordre, la seguretat i la prosperitat econòmica, i que  l'origen de l'autoritat estava en el pacte que s’havia d'establir entre les diverses famílies que composaven l’elit de la societat per escollir i donar suport a una persona o institució que exercís el govern. Una vegada concretat aquest pacte, la persona que ostenti l'autoritat haurà de tenir tot el poder i ha de ser obeïda per tots, el seu poder sobirà —aquest és un terme que Bodí aporta— havia de ser un poder absolut i perpetu.

Thomas Hobbes (1588-1679): Va publicar Leviatan (1651) en el context d'una guerra civil que assolava Anglaterra. Hobbes partia del supòsit de que l'home és dolent per naturalesa i que, per això, en estat natural, les persones viuran en un estat de guerra constant de tots contra tots fins que adverteixin que llibertat i ordre són incompatibles degut a la seva pròpia natura i que per tal d’evitar aquesta situació insostenible caldrà renunciar a la llibertat i acceptar el poder absolut d'un sobirà per poder garantir la pau i l'estabilitat.

dijous, 3 de gener del 2013

L'ESTAT A L'EDAT MITJANA: LES MONARQUIES ESTAMENTALS

Cap el segle XI n. e. en iniciar-se la Baixa Edad Mitjana, el monarca va anar obtenint cada vegada mes capacitat d'arbitratge entre els diversos centres de poder. D'aquesta manera, la noblesa i l’alt clergat cada vegada van ser menys poderosos i autònoms i cada vegada convertint-se més en mers estaments del regne (juntament amb nous estaments com la burgesia i els propietaris agraris) amb un poder molt inferior al del monarca. 

La burgesia de les ciutats va donar suport als monarques en la seva lluita per recuperar plenament els drets de sobirania perquè veien en l'enfortiment de la monarquia una manera d'assegurar la seva importància social i econòmica.



Aquest tipus de monarquia i la societat en la qual es desenvolupen són anomenades estamentals.

Les monarquies estamentals van ser el preludi de la nova forma d'organització política: l'Estat absolut.



dimecres, 2 de gener del 2013

L'ESTAT A L'EDAT MITJANA: EL FEUDALISME


Entre els segles al IX i X n. e., cap a finals de l'Alta Edat Mitjana, s'instaura plenament a l'Europa occidental una nova forma d'organització política coneguda amb el nom de feudalisme.

Inicialment, les institucions polítiques del feudalisme tenien una gran diversitat de centres de poder (regnes, comtats, institucions eclesiàstiques, etc.), cosa que contrasta amb l'anterior uniformitat política que representava l’imperi.

El monarca era considerat simplement el primus inter pares, el primer entre iguals, un senyor feudal més.


Els regnes es dividien en petits territoris força independents on l'amo —un senyor feudal o un alt membre del clergat— proporcionava terres en usdefruit i protecció als seus vassalls a canvi d'una servitud que els obligava a pagar-li tributs, prestar-li tota mena de serveis com treballar a les terres propietat del senyor o formar part del seu exèrcit.

El senyor feudal tenien dret a recaptar els seus propis impostos, encunyar moneda pròpia, emetre lleis i impartir justícia, ser l'únic propietari de molins i forns, i tenir un exercit particular, sovint més nombrós que el del mateix monarca.

El següent període —encara dins l’Edat Mitjana i la societat feudal— serà el de la monarquia estamental.