Polibi va
proposar al seu llibre Història universal de la república romana que ni
la monarquia ni l’aristocràcia ni la democràcia poden ser bones i duradores de
manera aïllada. La monarquia, l'aristocràcia i la democràcia, febles en si
mateix, troben la seva fortalesa en la unió de les tres: la primera
representada pels cònsols, la segona pel senat, i la tercera pel poble.
Només el govern de
Roma és bo perquè els tres estaments tenen les seves funcions molt ben
definides i limitades entre si.
Polibi comparteix
part de la concepció aristotèlica i platònica, sobre les formes de govern. L'evolució
en les formes de govern estarien desenvolupades de la manera: la monarquia, estat
inicial que es defineix per l'adhesió natural al mes fort es transforma en
reialesa, que és una monarquia moderada conduïda per un rei just i es basa en
la lliure adhesió. Després, aquesta reialesa es degenera en una tirania quan el rei
cedeix a les seves passions i pensa en el seu propi bé i no en el bé comú.
Aquest tirà és destituït pels millors, a qui el poble recompensa tornant-se
així una aristocràcia, però que per la corrupció es transforma en una oligarquia,
que al seu torn en enderrocada pel poble, donant lloc així a una democràcia, on
preval la llibertat responsable i la igualtat, però aquesta acabarà esdevenint
una demagògia —segons el concepte aristotèlic— o oclocràcia i el cicle tornarà
a començar.
Segons Polibi, només
la possible combinació de monarquia, aristocràcia i democràcia pot mantenir
l'equilibri mitjançant el joc de forces contràries i trencar aquest cercle
viciós.