Són
tots els ciutadans i ciutadanes —i no pas una elit o una classe social
dominant— els únics titulars legítims del poder. I si el deleguen en els
governants, només ho han de fer de manera voluntària i explícita. En
definitiva, la capacitat de practicar la política la tenen tots els ciutadans,
sense exclusions. Teòrics com Rousseau són molt emfàtics en la definició de
democràcia segons aquest criteri. Històricament, s'han ideat quatre mecanismes
perquè els ciutadans puguin dur a terme aquest autogovern: el consentiment, la
representació, la participació i la intercessió.
El
tercer dels mecanismes per a l'autogovern, la participació, parteix de
la convicció justament contrària: que l'única manera de garantir que els
ciutadans són els únics titulars legítims del poder és que siguin precisament
tots aquests ciutadans els qui prenguin les decisions polítiques. Això no és
només la materialització d'un principi teòric, sinó que també té conseqüències
pràctiques positives: per exemple, les decisions preses amb aquest mecanisme es
correspondran de manera més precisa amb les preferides per la ciutadania, o la
deliberació que pressuposa aquest mecanisme generarà ciutadans més informats i
més compromesos, etc. Fins fa relativament poc, la manera més operativa perquè
els ciutadans adoptessin les decisions polítiques era a través dels
referèndums, però recentment s'hi han afegit noves tècniques de participació ciutadana:
pressupostos participatius, enquestes deliberatives, consells ciutadans... Això
podria identificar-se amb la democràcia directa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada