L'IMPERIALISME

Encara que l’imperialisme, com a política expansionista d'un estat sigui un fenomen amb milers d'anys d'història, s'anomena Edat del Imperialisme, per antonomàsia, a l'època que s'estén des de 1870 fins la I Guerra Mundial, durant la qual els estats europeus, els Estats Units i el Japó, un cop assolit un grau notable de creixement industrial i demogràfic, es van llançar al repartiment de territoris localitzats, sobretot, a l'Àfrica, a l'Orient Mitjà i a l'Extrem Orient, creant formes de domini colonial.

L’imperialisme és un fenomen complex, tant pels graus d'intensitat del domini sobre un territori aliè, com pels mitjans amb què s'ha dut a terme o els mòbils que van estar presents per emprendre’l.

El domini ha revestit des de la forma extrema de plena annexió nacional de territoris limítrofs fins a la més mitigada de simple influència sobre altres països, respectats com sobirans, passant per la forma de domini propi de les colònies, protectorats, etc.

Els mitjans emprats per aconseguir el domini han estat també molt variats: des de la invasió militar fins a la penetració pacífica i contractual.

Els mòbils que han presidit les iniciatives imperialistes han estat així mateix de la més diversa naturalesa, presentant les més de les vegades fusionats: ideològics (religiosos, civilitzadors...), econòmics (adquisició de matèries primeres, recerca de mercats per als productes nacionals, inversió de capitals...) i d'afany de poder per prestigi nacional.

Després de la II Guerra Mundial es va produir un procés d'aparent descolonització i de rebuig intel·lectual envers l'imperalisme colonialista, però de fet, l’imperialisme doncs va seguir existint gràcies a la complicitat de les classes dominants locals dels estats colonitzats amb la gestió de les potències colonialistes .

En realitat només es va canviar d'objectius i mètodes, que l’actual imperialisme s’ha «invisibilitzat», ja no necessita ni d'invasions militars ni d'annexions territorials. Per exemple es manifesta en el cas dels Estats Units amb el seu domini en l’àmbit ideològic i econòmic-cultural, mitjançant les indústries del lleure i els mitjans de comunicació; mentre que en l’àmbit polític-estratègic, econòmic-energètic, etc., es manifesta amb les suposades intervencions militars pacifistes [sic], humanitàries o democratitzadores —internacionals, però controlades pels Estats Units i, en menor mida, l’Europa Occidental; transitòries, però d'alguna manera permanents— en diversos conflictes que ells mateixos s’encarreguen de provocar.

La transnacionalització del capitalisme global ens ha portat cap a una nova forma de sobirania imperial, que uneix a les classes dominants de les antigues grans potències colonialistes i els seus col·laboradors als antics estats colonitzats en un sistema unificat d'opressió mundial exercit des d'organismes supraestatals (FMI, OMC, BM...).