LES FORMES DE GOVERN SEGONS POLIBI

Polibi va proposar al seu llibre Història universal de la república romana que ni la monarquia ni l’aristocràcia ni la democràcia poden ser bones i duradores de manera aïllada. La monarquia, l'aristocràcia i la democràcia, febles en si mateix, troben la seva fortalesa en la unió de les tres: la primera representada pels cònsols, la segona pel senat, i la tercera pel poble.

Només el govern de Roma és bo perquè els tres estaments tenen les seves funcions molt ben definides i limitades entre si.

Polibi comparteix part de la concepció aristotèlica i platònica, sobre les formes de govern. L'evolució en les formes de govern estarien desenvolupades de la manera: la monarquia, estat inicial que es defineix per l'adhesió natural al mes fort es transforma en reialesa, que és una monarquia moderada conduïda per un rei just i es basa en la lliure adhesió. Després, aquesta reialesa es degenera en una tirania quan el rei cedeix a les seves passions i pensa en el seu propi bé i no en el bé comú. Aquest tirà és destituït pels millors, a qui el poble recompensa tornant-se així una aristocràcia, però que per la corrupció es transforma en una oligarquia, que al seu torn en enderrocada pel poble, donant lloc així a una democràcia, on preval la llibertat responsable i la igualtat, però aquesta acabarà esdevenint una demagògia —segons el concepte aristotèlic— o oclocràcia i el cicle tornarà a començar.

Segons Polibi, només la possible combinació de monarquia, aristocràcia i democràcia pot mantenir l'equilibri mitjançant el joc de forces contràries i trencar aquest cercle viciós.

LES FORMES DE GOVERN SEGONS ARISTÒTIL

Aristòtil va proposar una teoria de les formes de govern basada en una classificació que pren com a referència si el govern procura l'interès comú o busca el seu propi interès.

Cadascuna d'aquestes classes es divideix al seu torn en tres formes de govern, o tres tipus de constitució: les bones constitucions i les dolentes o desviades.

Les considerades bones formes de govern són la monarquia, l’aristocràcia i la democràcia moderada, que anomena politeia; i les considerades negatives són la tirania, l’oligarquia i la democràcia extrema, que anomena demagògia.

La monarquia, el govern del més noble amb la acceptació del poble i el respecte de les lleis, s'oposa a la tirania, on el poder s’assoleix violentament i es governa sense respectar les lleis.

L’aristocràcia, el govern dels millors i de millor llinatge, s'oposa a l’oligarquia, el govern dels més rics.

La democràcia-politeia, el govern de tots segons les lleis establertes, s'oposa a la democràcia-demagògia, el govern de tots sense respecte de les lleis, on preval la demagògia —caldria preguntar-se si Aristòtil considerava demagògia tot allò que no coincidís amb el criteri de l'èlit— sobre l'interès comú.

La democràcia moderada o politeia és considerada per Aristòtil la millor forma de govern, prenent com a referència l'organització social de la ciutat-estat grega, una societat per tant no excessivament nombrosa, amb unes dimensions relativament reduïdes i amb autosuficiència econòmica i militar, de manera que pugui atendre totes les necessitats dels ciutadans, tant bàsiques com d'oci i educatives.

El que li fa rebutjar les altres formes bones de govern — l’aristocràcia i la monarquia— és la seva manca d’adequació a la ciutat-estat, considerant–les més adequades per a societats menys complexes i més rurals o tradicionals, però també el perill de la seva degeneració en tirania o oligarquia.

LES FORMES DE GOVERN SEGONS PLATÓ

Plató, al seu llibre La República, va fer una anàlisi de les formes de govern, que anirà graduant des de la millor fins la pitjor.

En primer lloc situa l'aristocràcia i la monarquia, és a dir, el govern dels millors o del millor, que vindria representat pel govern de la República ideal, en ella els millors són els que coneixen les idees, els filòsofs, i el seu govern estaria dominat per la saviesa.

La segona millor forma de govern la representaria la timocràcia, el govern de la classe dels guerrers, que ja no estaria dirigida per la saviesa, sinó per la irascibilitat pròpia d'aquella classe.

Plató creia que la timocràcia, a causa del desenvolupament de l'ambició, que predominaria en aquesta forma de govern i esdevindria l'oligarquia, el govern dels rics, amb un desig permanent d'augmentar l'acumulació de riqueses.

En cinquè lloc trobaríem la democràcia, basada en la llibertat i igualtat entre tots els individus amb el resultat —segons Plató— de la pèrdua total del sentit dels valors i de l'estabilitat social.

Finalment, en el lloc més baix de l'escala, hi hauria la tirania, que representaria el govern del despotisme i de la ignorància, dominat el tirà per les passions de la part més baixa de l'ànima, donant lloc al domini de la crueltat i de la brutalitat..

En El Polític ens oferirà una altra classificació de les formes de govern, segons el criteri de la bona ordenació del govern, és a dir, del respecte de les lleis. El govern pot estar en mans d'un, diversos o molts. Si respecten les lleis la monarquia és el millor, seguit de l'oligarquia i, en últim lloc, de la democràcia; però si no es respecten les lleis llavors la jerarquia s'invertirà i serà millor la democràcia, pitjor la oligarquia i, en darrer lloc, es trobarà la tirania.

LA DEMOCRÀCIA LIBERAL

La paraula democràcia, per al il·lustrats del segle XVIII, significava que les decisions de govern havien de ser presses per una assemblea de representants dels ciutadans o Parlament —que la ciutadania havia escollit de manera prèvia mitjançant unes eleccions— i que aquestes decisions eren executades per una Comissió executiva o Govern que era escollida pel parlament.

Els primers simpatitzants de la democràcia liberal, eren vistos com extremistes perillosos que amenaçaven la pau i l'estabilitat internacional. Els absolutistes que s'oposaven al liberalisme i a la democràcia es consideraven defensors de l'ordre natural de les coses.

Els règims democràtics que s’han anat generalitzant des de mitjan el segle XX provenen d’aquella democràcia liberal que van promoure els il·lustrats.

De tota manera, força persones consideren que, a la majoria del casos, almenys a l'actualitat, es tracta de governs oligàrquics que s'autoqualifiquen com democràtics.

LA DEMOCRÀCIA A L'ANTIGA GRÈCIA

La paraula democràcia a l’antiga Grècia, concretament a Atenes, implicava que les decisions de govern eren presses per l’Assemblea ciutadana, la Ekklesia, i executades per dues desenes d'arconts (responsabilitats civils) i d'estrategues (responsabilitats militars) escollits per sorteig. Una assemblea restringida de cinc-centes persones, també escollides per sorteig, la Bulé, s'encarregava de controlar els estrategues i els arconts, a més d'exercir altres funcions.

A l’assemblea ciutadana no tenien cabuda, però, totes les persones residents a Atenes, quedaven exclosos els homes que no haguessin rebut formació militar, les dones, els esclaus, els estrangers residents i els homes endeutats amb la hisenda pública.

Hi ha qui assenyala que a Atenes el govern de la ciutadania no era la demoskratos, sinó la politeia. Per a Aristòtil, per exemple, la democràcia era una degeneració de la politeia a la qual una multitud exaltada emocionalment imposava els seus criteris a la ciutadania, però altres argumenten que la democràcia era realment el govern del poble i que aquest havia d'imposar a la força els seus criteris de govern en funció dels seus interessos i en oposició als interessos i criteris d’una minoria poderosa aliena al poble, l’aristocràcia.

El quid de la qüestió radicaria en que amb el pas del temps —a causa de l’aparició de noves formes d’activitat econòmica— la ciutadania atenenca es va trencar en dues classes: els rics, l’aristocràcia, i els pobres, el poble. Ambos grups socials eren antagònics i van desenvolupar règims polítics també antagònics amb els quals volien subjugar el grup oposat. 

La gestió política feia necessària una dedicació exclusiva del ciutadà als òrgans de govern, pel que provocava que els ciutadans més pobres no s’hi poguessin dedicar, a la política.

El govern exercit pel poble era denominat democràcia, que volia dir govern de la majoria. El govern exercit per l’aristocràcia era denominat oligarquia, que volia dir govern dels millors.

ELS FONAMENTS DE LA DEMOCRÀCIA: AUTOGOVERN DE LA CIUTADANIA, LA INTERCESSIÓ

Són tots els ciutadans i ciutadanes —i no pas una elit o una classe social dominant— els únics titulars legítims del po­der. I si el deleguen en els governants, només ho han de fer de manera voluntària i ex­plícita. En definitiva, la capacitat de practicar la política la tenen tots els ciuta­dans, sense exclusions. Teòrics com Rousseau són molt emfàtics en la definició de democràcia segons aquest criteri. Històricament, s'han ideat quatre mecanismes perquè els ciutadans puguin dur a terme aquest autogovern: el consentiment, la representació, la participació i la intercessió.

El quart dels mecanismes per a l'autogovern, la intercessió, pretén idear un concepte intermedi entre la representació i la participació. La presa de decisions polítiques no les fan ni els representants polítics ni la totalitat dels ciutadans, sinó que hi intervenen multitud de grups (sindicats, patronals, associacions pro­fessionals, afectats, etc.) que representen els diversos interessos dels ciutadans. Això vol dir que l'autogovern s'exerceix mitjançant la participació de diverses corporacions confrontades, que poden ser diferents en cada decisió, però que sempre seran moltes. D'aquí que els teòrics d'aquesta visió plantegin substituir el concepte de democràcia pel de poliarquia ja que pensen que la democràcia és un ideal impossible i que el govern de la majoria es desenvolupa de manera efectiva a través del diàleg dels representants dels diferents grups que formen la comunitat. Això podria identificar-se amb la democràcia orgànica.

ELS FONAMENTS DE LA DEMOCRÀCIA: AUTOGOVERN DE LA CIUTADANIA, LA PARTICIPACIÓ

Són tots els ciutadans i ciutadanes —i no pas una elit o una classe social dominant— els únics titulars legítims del po­der. I si el deleguen en els governants, només ho han de fer de manera voluntària i ex­plícita. En definitiva, la capacitat de practicar la política la tenen tots els ciuta­dans, sense exclusions. Teòrics com Rousseau són molt emfàtics en la definició de democràcia segons aquest criteri. Històricament, s'han ideat quatre mecanismes perquè els ciutadans puguin dur a terme aquest autogovern: el consentiment, la representació, la participació i la intercessió.

El tercer dels mecanismes per a l'autogovern, la participació, parteix de la convicció justament contrària: que l'única manera de garantir que els ciutadans són els únics titulars legítims del poder és que siguin precisament tots aquests ciutadans els qui prenguin les decisions polítiques. Això no és només la materialització d'un principi teòric, sinó que també té conseqüències pràctiques positives: per exemple, les decisions preses amb aquest mecanisme es correspondran de manera més precisa amb les preferides per la ciutadania, o la deliberació que pressuposa aquest mecanisme generarà ciutadans més informats i més compromesos, etc. Fins fa relativament poc, la manera més operativa perquè els ciuta­dans adoptessin les decisions polítiques era a través dels referèndums, però recentment s'hi han afegit noves tècniques de participació ciutadana: pressupostos participatius, enquestes deliberatives, consells ciutadans... Això podria identificar-se amb la democràcia directa.

ELS FONAMENTS DE LA DEMOCRÀCIA: AUTOGOVERN DE LA CIUTADANIA, LA REPRESENTACIÓ

Són tots els ciutadans i ciutadanes —i no pas una elit o una classe social dominant— els únics titulars legítims del po­der. I si el deleguen en els governants, només ho han de fer de manera voluntària i ex­plícita. En definitiva, la capacitat de practicar la política la tenen tots els ciuta­dans, sense exclusions. Teòrics com Rousseau són molt emfàtics en la definició de democràcia segons aquest criteri. Històricament, s'han ideat quatre mecanismes perquè els ciutadans puguin dur a terme aquest autogovern: el consentiment, la representació, la participació i la intercessió.

El segon dels mecanismes per a l'autogovern, la representació,  parteix de la convicció que l'existència d'un col·lectiu relativament reduït d'elits governants no està renyida amb el principi que la ciutadania és soberana, la única titular legítima del poder. La democràcia no implicaria la inexistència d'elits governants, sinó la selecció de les elits governants per parts d'aquests mateixos ciutadans, els quals delegarien voluntàriament i explícita aquest poder en les elits que han seleccionat. Aquesta selecció d'elits és el que es duu a terme en les eleccions. Tot això vol dir que la democràcia lliberal es basa en un mecanisme anomenat representació electoral que funciona de la següent manera: existeixen diverses elits que fan propos­tes diferents, aquestes elits competeixen pel vot dels ciutadans i, amb aquest vot, se selecciona un conjunt d'elits en les quals els ciutadans deleguen el seu poder. El funcionament d'aquest procediment pot ser més eficaç o menys, generant una democràcia de més o de menys qualitat. El teòric més rellevant d'aquesta visió de la democràcia és Schumpeter, però també molts altres com Weber, Wright Mills, etc. Això podria identificar-se amb la democràcia parlamentària.

ELS FONAMENTS DE LA DEMOCRÀCIA: L'AUTOGOVERN DE LA CIUTADANIA, EL CONSENTIMENT

Són tots els ciutadans i ciutadanes —i no pas una elit o una classe social dominant— els únics titulars legítims del po­der. I si el deleguen en els governants, només ho han de fer de manera voluntària i ex­plícita. En definitiva, la capacitat de practicar la política la tenen tots els ciuta­dans, sense exclusions. Teòrics com Rousseau són molt emfàtics en la definició de democràcia segons aquest criteri. Històricament, s'han ideat quatre mecanismes perquè els ciutadans puguin dur a terme aquest autogovern: el consentiment, la representació, la participació i la intercessió.

 Els primers teòrics de la democràcia subratllaven que els governs havien de comptar amb el consentiment dels governats per continuar en el seu lloc i que, en absència d'aquest consentiment, esdevenien governs il·legítims. Aquesta és la visió de Burke i de Locke, i és explícita a la Declaració d'independència dels EUA. Cal notar que, amb el mecanisme del consentiment, l'autogovern no es garanteix en el procés de formació del govern, sinó durant el seu funcionament habitual. Això podria identificar-se amb la democràcia popular comunista com amb la democràcia presidencialista com amb una dictadura populista.

ELS FONAMENTS DE LA DEMOCRÀCIA: DRETS I LLIBERTATS

Cal protegir el ciutadà dels abusos de poder que pugui cometre un Estat en el tracte amb els ciutadans. Els primers teòrics de la democràcia van subratllar molt aquest principi perquè tenien molt present la persecució i els abusos exercits pels règims anteriors, però cada vegada va adquirint menys rellevància en els teòrics actuals (potser perquè assumim que l'Estat no abusarà de nosaltres?). Però no només cal protegir el ciutadà dels abusos de l'Estat, sinó que també cal protegir-lo dels altres ciutadans. I una altra cosa: en democràcia, cal protegir especialment els drets i les llibertats de les minories, ja que la democràcia podria esdevenir especialment procliu que les majories s'imposessin sense contemplacions a les minories. Bentham o Mill van ser especialment curosos quan van advertir que el govern de la majoria no podia implicar la persecució de la minoria.

Històricament, s'han ideat dues maneres d'assegurar la protecció dels drets i les llibertats dels ciutadans: la seva constitucionalització i la divisió de poders.

La constitucionalització dels drets parteix de la idea que un dret reconegut constitucionalment compta amb una protecció màxima, ja que es pot invocar davant dels tribunals, imposa al governant una certa motivació moral per estimular-los, etc. És per això que durant els darrers dos segles s'ha imposat una tendència a constitucionalitzar els drets civils dels ciutadans: propietat, llibertat d'expressió, intimitat, etc.

En canvi, la divisió de poders parteix de la idea que evitant-ne la concentració s'impedeixen els abusos dels governants sobre els ciutadans ja que els uns controlaran els altres.

Aquesta doble protecció del ciu­tadà és el que al segle XIX es va anomenar govern constitucional.

LA DEMOCRÀCIA

La democràcia és el govern del poble, per el poble i per al poble, o sia, la forma de govern que té com objectiu assolir el bé per al poble i en la qual el poble no és només un subjecte passiu (governat) , sinó que alhora és el subjecte actiu (governant).